dijous, 30 de març del 2017

Torniquets


Definició

Els torniquets són bandes estretes utilitzades per controlar el sagnat i per aturar completament el flux de sang d'una ferida. Els torniquets només serveixen per a les lesions en els braços i les cames. Normalment els torniquets s'utilitzen en els pitjors sagnats, per evitar que la víctima perdi molta sang i quedi en estat de xoc. L'ús d'torniquets es va documentar per primera vegada en camps de batalla en 1674.


Com fer un torniquet?


Posa't uns guants de làtex per minimitzar el risc de transmetre una malaltia. Determina si cal un torniquet. Reuneix aquests materials: un mocador o corbata i un pal que no es trenqui. Si no hi ha pals disponibles, utilitza el més semblant. Doblega el mocador per la meitat, de cantonada a cantonada, si utilitzes una corbata no facis aquest pas. (L'objectiu és formar un triangle recte, com naturalment són les corbates, mentre que els mocadors són quadrats.) Lliga l'embenat amb una gasa al voltant de l'extremitat corresponent entre la ferida i el cor (el tronc del cos), el més a prop possible de la ferida, però per sobre del genoll o del colze. Utilitza un nus simple (el mateix que fem en la primera etapa de lligar una sabata). Col·loca el pal a la part superior del nus i lliga un segon nus al pal. Gira el pal fins que estiri l'embenat apretant prou com per aturar el sagnat. Lliga els extrems de la bena al voltant de l'extremitat i assegura el pal amb una gasa. Apunta a quina hora s'ha realitzat el torniquet i deixa-ho a la vista perquè ho sàpiguen els metges que atenguin la persona. Immobilitza la zona de la ferida per evitar moviments, el que podria reiniciar l'hemorràgia. Ves comprovant l'hemorràgia Fins que arribin a els Serveis Mèdics.



dimarts, 28 de març del 2017

Tiretes

És el dolor muscular (conegut vulgarment com a agulletes) que nota una persona l'endemà d'haver fet exercici físic pel qual la part muscular treballada no està acostumada o suficientment en forma per realitzar.
Aquestes lesions consisteixen en petits traumatismes a nivell de les miofibril·les musculars. Aquestes ruptures sofreixen un procés inflamatori que produeix sensació de dolor. Malgrat tot, al començament d'una temporada esportiva és freqüent que apareguin.
Quan patim cruiximent és aconsellable una mica de repòs (en el cas que produeixin unes molèsties molt elevades) i iniciar la pràctica d'activitat física suau, incrementant-ne la intensitat de forma progressiva, respectant els descansos necessaris entre sessions d'entrenament. Un massatge pot ajudar, també, a reduir la inflamació.
També es poden prendre analgèsics habituals o d'ús comú, com el paracetamol o l'àcid acetilsalicílic (comunament anomenat aspirina) dos o tres cops al dia.
El mite que el cruiximent és produït per cristalls d'àcid làctic que punxen al múscul és erroni, ja que s'ha vist com en persones amb la malaltia de McArdle, incapaços de produir àcid làctic, també patien dolor muscular d'origen retardat.

dimarts, 21 de març del 2017

Traumatismes

Com a conseqüència de l'aplicació d'una força sobre l'esquelet, de forma directa o indirecta, es pot produir una lesió als sistemes ósteo-articular o al muscular. Un traumatisme a les extremitats és una urgència no vital, tot i això pot ocasionar discapacitats més o menys importants.

TIPUS DE TRAUMATISMES:

1.     Esquinços
2.     Luxacions
3.     Fractures
4.     Lesions Musculars

Sempre és important conèixer l’antecedent: el mateix accidentat ens indicarà com s’ha produït la lesió (torçada. caiguda...) i si ha sentit un soroll (cruiximent) o no en el moment de produir-se la lesió, cosa que facilitarà el diagnòstic. Encara que els signes i símptomes del tres traumatismes es caracteritzen per ser comuns amb major o menor grau i per això, moltes vegades, no permeten per ells sols diferenciar una lesió d’una altra.
 1.ESQUINÇOS.  Lesions articulars
Separació momentània de les superfícies articulars que provoca un estirament o ruptura dels lligaments, generalment després d'efectuar un moviment forçat (torçada) de l'articulació en un sentit determinat i que no altera la integritat de la superfície cutània.
 
 








SÍMPTOMES:
*      Dolor localalitzat al punt de la lesió.
*      Inflamació de la zona.
*      Impotència funcional més o menys manifestada, segons la importància de la lesió, (dificultat per a seguir fent el moviment de l’articulació).

ACTUACIÓ:
1.      Aplicar fred local.
2.      Aixecar l' articulació afectada i mantenir-la en repòs, sempre que sigui possible.
3.      Immobilitzar l' articulació afectada per no agreujar el seu  estat.
4.      No aplicar pomades antiinflamatòries ni analgèsics ja que poden emmascara els                                símptomes.
5.      Dirigir-se a un centre mèdic.

TIPUS:
-      De 1er grau: distensió dels lligaments que ajunten els ossos de l’articulació. Mínima inflor més possible activitat física a les 2- 3 setmanes
-      De 2on grau: on els lligaments es trenquen parcialment. Inflor immediata i cal repòs d’unes 2- 3 setmanes
-       De 3er grau: ruptura complerta d’un o dos lligaments. Normalment no s’arriba a la cirurgia. Cal repòs de 8 setmanes

2.LUXACIONS. Lesions articulars
Lesió articular en la que els ossos són desplaçats parcialment (subluxació) o totalment (luxació) de la seva posició normal, causada principalment per una força intensa que força l'os a una posició anormal. Per tant, a diferència de l’esquinç, la luxació és la separació mantinguda de les superfícies articulars. Vol dir que l’articulació ha quedat desmuntada.



SÍMPTOMES:
*    Dolor intens.
*    Inflamació de l' articulació.
*    Deformitat de l' articulació,  comparant-la amb la part simètrica del cos.
*    Impotència funcional total perquè l’articulació ha perdut la seva funció.

ACTUACIÓ:
1.     Aplicar fred local.
2.     Immobilitzar, tal com està, l' articulació luxada, i per tant, l' extremitat.
3.     Assegurar el trasllat a un centre sanitari.

Cal recordar que les luxacions no es poden reduir, ja que es poden lesionar els sistemes vascular i nerviós.

3.FRACTURES.Lesions òssies
Pèrdua de continuïtat d'un os produida generalment per traumatismes (cops, caigudes, etc.) que, segons la seva intensitat pot originar desviació, o no, dels fragments.


CLASSIFICACIÓ:

a) Segons l’abast de la fractura:
ü  Fractures incompletes: quan el traç de la fractura no abasta tot el gruix de l’os.

ü  Fractures completes: quan el traç de la fractura afecta tot el gruix de l’os i el divideix en dos o més fragments.
 Es divideixen segons el traç de la fractura en:

- Transversals o Composta: quan la línia és transversal; solen ser produïdes per contusió directa.  
- Obliqües: quan la línia de fractura és obliqua; solen ser degudes a flexió de l’os.
- Espiroïdals: segueixen una línia obliqua que gira al voltant de l’os, que acaba tallat en punxa; són produïdes per torsió.
- Comminució: quan la fractura produeix diversos fragments petits d’os.

b) Segons la localització:
ü  Fractures tancades: quan l’os es trenca, però la pell que recobreix l’ extremitat resta intacta. Sense ferida de veïnatge.


ü  Fractures obertes: quan la pell que recobreix l’extremitat també es trenca, i produeix una ferida propera al punt de fractura, amb risc de complicacions. Hi a ha ferida de veïnatge.

Les fractures obertes poden ser-ho:

- De dins a fora: quan els fragments dels ossos han perforat la pell i l’han oberta de dins a fora; la ferida sol ser petita i relativament neta.

- De fora a dins: quan el mateix agent causant de la lesió trenca l’os, lesiona la pell i les altres parts toves, la ferida sol ser gran, bruta i amb les vores molt            masegades.

SÍMPTOMES:
*        Dolor intens, que augmenta amb la mobilització de l’ extremitat
*        Inflamació que comença en el punt de fractura i s' estén amb  el temps.
*        Deformitat o escurçament de l'extremitat.
*        Impotència funcional. Aquest símptoma és variable; una fractura pot donar una gran impotència funcional (fèmur, húmer) i una altra pot ser que no limiti aquesta funció (escafoide, peroné).
*        Envermelliment de la zona com a conseqüència de l’hematoma i de la inflamació.

ACTUACIÓ: (veure annexes “Pràctica imobilitzacions”)
Ens hem de limitar a aconseguir el trasllat a un centre sanitari procurant, mentrestant, calmar el dolor. Si s’immobilitza el membre, el dolor desapareix. Cal seguir els passos següents com a norma general:

1.     No tocar el ferit d’on sigui, llevat que hi hagi algun risc per a ell i/o per a la persona que dóna el suport.
2.     Fer un examen visual complet de l’extremitat.
3.     Fer una palpació de l’extremitat sense mobilitzar-la.
4.     Retirar els objectes com ara anells i rellotges, perquè amb la inflamació dificultaran la circulació sanguínia.
5.     Comprovar l’existència de pols (radial, al canell o a la base del polze; pedi o tibial intern, darrere el turmell, per la part interna) a la part més llunyana de l’extremitat lesionada. Comprovar la tº de la zona i la sensibilitat. (Per tal de descartar una compressió vascular o neuronal)
6.     Aplicar fred local protegint la pell. La calor provoca inflamació.
7.     Immobilitzar en posició antiàlgica per evitar el dolor al moviment, des del punt de fractura i una articulació per sobre i una altra per sota de l’extremitat, sense reduir-la (tomar a posar-la al seu lloc).
8.     Si és una fractura oberta, cobrir la ferida amb gases estèrils humides, i mai reintroduir l'os.
9.     No posar pomades antiinflamatòries, analgèsics i calmants poden emmascarar els símptomes i dificultar l’exploració.

4.Distensions musculars. Lesions musculars
És la ruptura de les fibres musculars com a conseqüència d’un sobreestirament

ACTUACIÓ:

-immobilització de l’extremitat
-Aplicació de fred local

Un altre tipus de lesió muscular són les anomenades
   
 5.”Rampes musculars”. Lesions musculars.

Causades normalment per deshidratació  en pràctica d’exercici físic.

Actuació:
-Aplicar fred local
-Estiraments suaus
-Després de 48-72 h. Aplicar calor


dimarts, 14 de febrer del 2017

Hemorràgies

Una hemorràgia és la sortida de sang dels vasos sanguinis per la ruptura total o parcial d’aquests. L'objectiu de la persona que fa els primers auxilis és aturar la pèrdua de sang de l'accidentat sempre que sigui possible. En hemorràgies internes i exterioritzades no podem actuar directament, donat que és impossible controlar-les.

TIPUS D'HEMORRÀGIES

Ø  Segons el tipus de vas sanguini lesionat::

n  Hemorràgia arterial :
-La sang és d’un vermell més pujat, més viu (sang oxigenada).
-El flux sanguini és pulsàtil i massiu, és a dir, surt a gran pressió.
-El procés de coagulació és nul degut a la pressió arterial. L’arteria té una alta pressió
-En grans hemorràgies s'ha de fer hemostàssia prolongada.

n  Hemorràgia venosa :
-El flux de sang és d'un vermell més fosc, violàcia (sang de tornada,rica en CO2).
-El flux sanguini és constant, podent ser o no abundant, però més fàcil de dominar que l' hemorràgia arterial. És a dir, la sortida de la sang és lenta i contínua a menor pressió.
-Donat que la sang és aspirada cap al cor, el perill es presenta davant la possible absorció d'una bombolla d'aire en venes grans. Pot entrar aire i es pot produir per exemple una embòlia pulmonar

n  Hemorràgia capil·lar :
-El flux sanguini també és constant però menys abundant.
-Aquest tipus d'hemorràgia s'acostuma a resoldre bé per tancament espontani dels capil·lars.


Resultado de imagen de Hemorràgia venosa


Ø  Segons el lloc on va a parar la sang que es perd:

n  Hemorràgies externes. La sang surt a l’exterior a través d’una ferida.


Signes d’alarma en sagnants externs
-Pols dèbil i taquicàrdic.
-Pal·lidesa i fredor de la pell.
-Hipotensió arterial si persisteix l’hemorràgia i per tant xoc hipovolèmic.
-Alteració de la FR (taquipnea)
-Disminució progressiva del nivell de consciència.

n  Hemorràgies internes
L’hemorràgia es produeix a l’interior de l’organisme, sense sortida a l’exterior. Per tant no es veuen i aquest és el seu perill. El tipus d'accident violent ens pot fer sospitar de la seva existència així com els signes i símptomes de shock que presenti la víctima.

Signes d’alarma en sagnants interns
-Inicialment pal·lidesa, pell humida i freda. Si el sagnat continua, coloració blavosa de la pell en zones distals (cianosi)
-Disminució tensió arterial
-Pols ràpid i feble.
-Set.
-Respiració ràpida i superficial.
-Confusió e irritabilitat. Alteració consciència.
-Sagnat per orificis naturals.
-Dolor.
-Informació de la pròpia víctima que indiqui lesió o malaltia recent.

n  Hemorràgies exterioritzades
Es produeixen en l’interior de l’organisme, però la sang surt a l’exterior a través d’un orifici natual del cos (oïda, boca, nas, anus, genitals).

GRAVETAT DE LES HEMORRÀGIES
Les possibilitats de supervivència d'una víctima que ha patit una hemorràgia , està en relació amb el volum de sang perduda pels vasos sanguinis, a més volum perdut, major risc per al manteniment de la vida, per aquest motiu classificarem les hemorràgies en 4 grups (o classes), d'acord amb els símptomes que podem valorar:

 Resultado de imagen de classificacio de les hemorragies
Per exemple :
-         Una donació sanguínia equival a 450 centímetres cúbics de sang.
-         750 cc són equivalents a tres vasos d'aigua.

SÍMPTOMES GENERALS

*      Visualització de la sang (hemorràgies externes i exterioritzades).
*      En funció de la quantitat i de la rapidesa de sang perduda poden haver-hi els següents signes d’alerta: Suor freda i enganxosa.
*      Augment de la freqüència cardíaca i respiratòria.
*      Disminució de la tensió arterial.
*      Alteració de consciència.

ACTUACIÓ

Ø Hemorràgies externes:

L’objectiu de la persona que dóna suport és aturar la pèrdua de sang de l’accidentat i controlar els signes vitals. Controlar i aturar l'hemorràgia, emprant les Tècniques d'hemostàsia :* Compressió directa.* Compressió arterial.* Torniquet.

1.    Compressió directa:

Consisteix en efectuar una pressió en el punt que sagna. Utilitzarem un apòsit el més net possible (gasses, mocadors...).
Resultado de imagen de compresión directa


Les hemorràgies externes més importants es produeixen a les extremitats, ja que són les parts del cos més exposades a traumatismes, i per on els vasos passen de forma superficial.

Si l'hemorràgia és en una extremitat, cal efectuar la pressió durant un mínim de 10 minuts. Al mateix temps, s' aixecarà el membre afectat a una alçada superior a la del cor de l'accidentat, sempre que no es detectin fractures a l'extremitat ferida.

Passat aquest temps, s'alleugerirà la pressió, però MAI  es retirarà el primer apòsit. És a dir, si és necessari, col·locarem un altre apòsit sobre el primer sense treure aquest, ja que arrossegaríem el coàgul que s'està formant.

Aquest mètode no es pot utilitzar en cas que l'hemorràgia la produeixi una fractura oberta.

Finalment  es gestionarà el trasllat a l'hospital previ cobriment de la ferida.

2.    Torniquet:
El torniquet solament es pot aplicar en casos molt especials i molt concrets, ja que té  contraindicacions importants, la principal, que produeix una detenció de tota la circulació sanguínia en l’extremitat, cosa que comporta la falta d'oxigenació dels teixits i la mort tissular podent provocar trombes.

Per això aquest mètode ÚNICAMENT s'utilitzarà:

En cas que els altres mètodes d’hemostàssia no siguin efectius, l'hemorràgia continuï i pugui significar la pèrdua de la vida de la víctima.

Si el socorrista està sol amb un accidentat que, tenint una gran hemorràgia, fa una aturada cardíaca.
En cas de situacions vitals sobrepassades (més accidents que socorristes).


Tècnica del torniquet:
- Aplicar-lo a la base de l'extremitat afectada.

- Utilitzar una cinta ampla de 7 a 10 cm.

- Mantenir una pressió controlada,
la necessària per a detenir l' hemorràgia.

- Anotar l'hora exacta de l'aplicació del torniquet.

- MAI s'haurà de retirar o afluixar per part
del socorrista (“diferents opinions”)

El torniquet només es pot deixar anar definitivament en un mitjà hospitalari

 Resultado de imagen de com fer un torniquete


Hemorràgies internes:
Les hemorràgies internes i exterioritzades no podrem aturar-les directament. En ser difícils de detectar, la nostra acció anirà encaminada a fer:

- Control dels signes vitals: en cas d'aturada cardiorespiratòria, iniciar el protocol de suport vital bàsic.
-Tranquil·litzar al ferit.
-Activació 112 /061
-Tractar les lesions, si es possible.
-Estirar l'accidentat en la posició de Trendelenburg, si les lesions que presenta ho permeten, per prevenir el xoc.
-Afluixar tot allò que comprimeixi l'accidentat, per a millorar la circulació sanguínia.
-Evitar la pèrdua de calor corporal: tapar la víctima.

Hemorràgies exterioritzades

Hemorràgies per l'oïda  o OTORRÀGIES :
Quan la sortida de la sang és constant, abundant i prèviament ha existit un traumatisme al cap, l'origen de l'hemorràgia sol ser la fractura de la base de crani. També sense traumatisme previ (otitis, tumor, ruptura de timpà)
Resultado de imagen de Hemorràgies exterioritzades

ACTUACIÓ
- Si ha hagut traumatisme pot haver fractura de crani i per això s’ha de moure el mínim possible a la víctima i si s’ha de fer, respectarem l’eix cap-coll-columna (fixació cervical) però facilitant la sortida de la sang de la cavitat cranial, ja que altrament la massa encefàlica seria desplaçada o comprimida per la invasió sanguínia, i podria ocasionar lesions irreversibles.


- Podem col·locar sobre l'oïda sagnant un apòsit estèril per la part de fora per evitar l'entrada de gèrmens al Sistema Nerviós.

- És l'única hemorràgia que no s'ha d'aturar mai.

Hemorràgies nasals o EPISTAXI :
L'origen  pot ser divers, des d'un cop, o com a conseqüència d'una patologia de la que l'hemorràgia serà un signe, com per exemple, en el cas d'hipertensió arterial.

Resultado de imagen de Hemorràgies exterioritzades

ACTUACIÓ
-Per aturar-la s'ha de realitzar una pressió directament sobre l'orifici nasal sagnant i contra la paret nasal amb el dit polze i índex de la mà, pressió que es mantindrà durant 5 minuts aproximadament.
El cap s'inclinarà cap endavant amb la finalitat d'evitar la possible inspiració de coàguls, o de la pròpia sang.
Passats els 5 minuts, es reduirà la pressió i es comprovarà si l'hemorràgia ha parat.
-Si no s'ha aturat l'hemorràgia després dels 5 minuts, taponar amb una gassa humida d'aigua oxigenada, ajudant-se una altra vegada de la pressió directa contra el tabic nasal, deixant un tros de gasa fora del forat per a facilitar la seva retirada. Si tot i així no s'atura, s'ha de traslladar la víctima a un centre sanitari.

Hemorràgies per la boca:
Quan una hemorràgia es presenta en forma de tos o vòmit pot tenir el seu origen al pulmó  (hemoptisi) o a l'estómac (hematemesi).
És important distingir l'una de l'altra per poder dur a terme el tractament correcte; per això cal tenir en compte les diferències següents:

- Pulmó: Tos i posterior vòmit de sang, sang neta amb olor d’òxid, pudent. Pot tenir aspecte escumós.
- Estómac: Basques i vòmit de sang, sang amb restes d’aliment i pudent, i la víctima pot presentar inconsciència.

En qualsevol cas s'ha de traslladar l'individu a un centre sanitari.

ACTUACIÓ

      - Pulmó:
1.     Control de signes vitals
2.     Dieta absoluta
3.     Col·locar la víctima en posició semiasseguda
4.     Trasllat al centre Sanitari

- Estómac:
1.     Control de signes vitals
2.     No donar res de beure
3.     Dieta absoluta
4.     Col·locar la víctima en posició PLS o decúbit supí amb amdós genolls flexionats
5.     Trasllat al centre Sanitari

Hemorràgies anals:
Segons l'aspecte que presenti la femta, podem determinar l'origen d'aquestes hemorràgies.
Són d'origen digestiu quan la femta és de color negre (melenes) i d'origen rectal quan es presenten amb sang roja (rectorràgia).

ACTUACIÓ
1.     En un i altre s'aconsella anar al metge.
2.     En el cas de rectorràgies en què la causa són les morenes, es pot aplicar aigua freda o gel localment.

Hemorràgies vaginals o metrorràgia:
Hemorràgia uterina en absència del cicle menstrual.

              ACTUACIÓ
1.     Si aquesta hemorràgia és molt important, col·locarem un apòsit sobre la vagina (sempre respectant la intimitat de la dona), fent estirar la dona amb els peus creuats i trasllat a centre sanitari.


2.     Si està embarassada, l'hemorràgia és un signe que ens indica la necessitat d’assistència sanitària urgent i el seu  ràpid trasllat amb la dona col·locada en decúbit lateral esquerra per tal de no comprimir la vena cava. Durant les primeres setmanes d'embaràs pot ser signe d'avortament ectòpic (òvul fecundat i implantat fora de l'úter); a les fases finals d'embaràs pot ser símptoma de trencament de placenta. Podem col·locar un apòsit sobre la vagina, canviant els apòsits quan sigui necessari, però conservant-los per a que a l'hospital puguin fer una valoració del sagnat.