Primers auxilis
dijous, 30 de març del 2017
Torniquets
Definició
Els torniquets són bandes estretes utilitzades per controlar el sagnat i per aturar completament el flux de sang d'una ferida. Els torniquets només serveixen per a les lesions en els braços i les cames. Normalment els torniquets s'utilitzen en els pitjors sagnats, per evitar que la víctima perdi molta sang i quedi en estat de xoc. L'ús d'torniquets es va documentar per primera vegada en camps de batalla en 1674.
Com fer un torniquet?
Posa't uns guants de làtex per minimitzar el risc de transmetre una malaltia. Determina si cal un torniquet. Reuneix aquests materials: un mocador o corbata i un pal que no es trenqui. Si no hi ha pals disponibles, utilitza el més semblant. Doblega el mocador per la meitat, de cantonada a cantonada, si utilitzes una corbata no facis aquest pas. (L'objectiu és formar un triangle recte, com naturalment són les corbates, mentre que els mocadors són quadrats.) Lliga l'embenat amb una gasa al voltant de l'extremitat corresponent entre la ferida i el cor (el tronc del cos), el més a prop possible de la ferida, però per sobre del genoll o del colze. Utilitza un nus simple (el mateix que fem en la primera etapa de lligar una sabata). Col·loca el pal a la part superior del nus i lliga un segon nus al pal. Gira el pal fins que estiri l'embenat apretant prou com per aturar el sagnat. Lliga els extrems de la bena al voltant de l'extremitat i assegura el pal amb una gasa. Apunta a quina hora s'ha realitzat el torniquet i deixa-ho a la vista perquè ho sàpiguen els metges que atenguin la persona. Immobilitza la zona de la ferida per evitar moviments, el que podria reiniciar l'hemorràgia. Ves comprovant l'hemorràgia Fins que arribin a els Serveis Mèdics.
dimarts, 28 de març del 2017
Tiretes
És el dolor muscular (conegut vulgarment com a agulletes) que nota una persona l'endemà d'haver fet exercici físic pel qual la part muscular treballada no està acostumada o suficientment en forma per realitzar.
Aquestes lesions consisteixen en petits traumatismes a nivell de les miofibril·les musculars. Aquestes ruptures sofreixen un procés inflamatori que produeix sensació de dolor. Malgrat tot, al començament d'una temporada esportiva és freqüent que apareguin.
Quan patim cruiximent és aconsellable una mica de repòs (en el cas que produeixin unes molèsties molt elevades) i iniciar la pràctica d'activitat física suau, incrementant-ne la intensitat de forma progressiva, respectant els descansos necessaris entre sessions d'entrenament. Un massatge pot ajudar, també, a reduir la inflamació.
També es poden prendre analgèsics habituals o d'ús comú, com el paracetamol o l'àcid acetilsalicílic (comunament anomenat aspirina) dos o tres cops al dia.
El mite que el cruiximent és produït per cristalls d'àcid làctic que punxen al múscul és erroni, ja que s'ha vist com en persones amb la malaltia de McArdle, incapaços de produir àcid làctic, també patien dolor muscular d'origen retardat.
dimarts, 21 de març del 2017
Traumatismes
Com
a conseqüència de l'aplicació d'una força sobre l'esquelet, de forma directa o
indirecta, es pot produir una lesió als sistemes ósteo-articular o al muscular.
Un traumatisme a les extremitats és una urgència no vital, tot i això pot
ocasionar discapacitats més o menys importants.
TIPUS DE TRAUMATISMES:
1.
Esquinços
2.
Luxacions
3.
Fractures
4.
Lesions Musculars
Sempre és important conèixer l’antecedent: el mateix accidentat ens
indicarà com s’ha produït la lesió (torçada. caiguda...) i si ha sentit un
soroll (cruiximent) o no en el moment de produir-se la lesió, cosa que
facilitarà el diagnòstic. Encara que els signes i símptomes del tres
traumatismes es caracteritzen per ser comuns amb major o menor grau i per això,
moltes vegades, no permeten per ells sols diferenciar una lesió d’una altra.
1.ESQUINÇOS. Lesions
articulars
Separació
momentània de les superfícies articulars que provoca un estirament o ruptura
dels lligaments, generalment després d'efectuar un moviment forçat (torçada) de
l'articulació en un sentit determinat i que no altera la integritat de la
superfície cutània.
SÍMPTOMES:
Dolor localalitzat al punt de la lesió.
Inflamació de la zona.
Impotència funcional més o menys
manifestada, segons la importància de la lesió, (dificultat per a seguir fent
el moviment de l’articulació).
ACTUACIÓ:
1.
Aplicar fred local.
2.
Aixecar l' articulació afectada i
mantenir-la en repòs, sempre que sigui possible.
3.
Immobilitzar l' articulació afectada
per no agreujar el seu estat.
4.
No aplicar pomades antiinflamatòries ni
analgèsics ja que poden emmascara els símptomes.
5.
Dirigir-se
a un centre mèdic.
TIPUS:
- De
1er grau: distensió dels lligaments que ajunten els ossos de l’articulació.
Mínima inflor més possible activitat física a les 2- 3 setmanes
- De
2on grau: on els lligaments es trenquen parcialment. Inflor immediata i cal
repòs d’unes 2- 3 setmanes
-
De 3er grau: ruptura complerta d’un o
dos lligaments. Normalment no s’arriba a la cirurgia. Cal repòs de 8 setmanes
2.LUXACIONS. Lesions
articulars
Lesió articular en la que els ossos són
desplaçats parcialment (subluxació) o totalment (luxació) de la seva posició
normal, causada principalment per una força intensa que força l'os a una
posició anormal. Per tant, a diferència de l’esquinç, la luxació és la separació mantinguda de les
superfícies articulars. Vol dir que l’articulació ha quedat desmuntada.
SÍMPTOMES:
Dolor
intens.
Inflamació
de l' articulació.
Deformitat
de l' articulació, comparant-la amb la part simètrica del
cos.
Impotència
funcional total perquè l’articulació ha perdut la seva funció.
ACTUACIÓ:
1.
Aplicar fred local.
2.
Immobilitzar, tal com està, l'
articulació luxada, i per tant, l' extremitat.
3.
Assegurar el trasllat a un centre
sanitari.
Cal recordar que
les luxacions no es poden reduir, ja
que es poden lesionar els sistemes vascular i nerviós.
3.FRACTURES.Lesions òssies
Pèrdua de continuïtat d'un os produida
generalment per traumatismes (cops, caigudes, etc.) que, segons la seva intensitat
pot originar desviació, o no, dels fragments.
CLASSIFICACIÓ:
a) Segons l’abast de la fractura:
ü Fractures incompletes: quan
el traç de la fractura no abasta tot el gruix de l’os.
ü Fractures completes: quan el traç de la
fractura afecta tot el gruix de l’os i el divideix en dos o més fragments.
Es divideixen segons el traç de la fractura
en:
- Transversals o Composta:
quan la línia és transversal; solen ser produïdes per contusió directa.
- Obliqües: quan la línia de fractura és obliqua;
solen ser degudes a flexió de l’os.
- Espiroïdals:
segueixen una línia obliqua que gira al voltant de l’os, que acaba tallat en
punxa; són produïdes per torsió.
- Comminució: quan la fractura
produeix diversos fragments petits d’os.
b) Segons la localització:
ü Fractures tancades: quan l’os es
trenca, però la pell que recobreix l’ extremitat resta intacta. Sense ferida de
veïnatge.
ü Fractures obertes: quan la pell que
recobreix l’extremitat també es trenca, i produeix una ferida propera al punt
de fractura, amb risc de complicacions. Hi a ha ferida de veïnatge.
Les fractures
obertes poden ser-ho:
- De dins a fora: quan els fragments dels ossos han
perforat la pell i l’han oberta de dins a fora; la ferida sol ser petita i
relativament neta.
- De fora a dins: quan el mateix agent causant de la
lesió trenca l’os, lesiona la pell i les altres parts toves, la ferida sol ser
gran, bruta i amb les vores molt masegades.
SÍMPTOMES:
Dolor intens, que
augmenta amb la mobilització de l’ extremitat
Inflamació que comença en el punt
de fractura i s' estén amb el temps.
Deformitat o escurçament de
l'extremitat.
Impotència funcional.
Aquest símptoma és variable; una fractura pot donar una gran impotència
funcional (fèmur, húmer) i una altra pot ser que no limiti aquesta funció
(escafoide, peroné).
Envermelliment de la zona
com a conseqüència de l’hematoma i de la inflamació.
ACTUACIÓ:
(veure annexes “Pràctica imobilitzacions”)
Ens hem de limitar a aconseguir el trasllat a un centre
sanitari procurant, mentrestant, calmar el dolor. Si s’immobilitza el
membre, el dolor desapareix. Cal seguir els passos següents com a norma
general:
1.
No tocar el
ferit d’on sigui, llevat que hi hagi algun risc per a
ell i/o per a la persona que dóna el suport.
2.
Fer un examen
visual complet de l’extremitat.
3.
Fer una
palpació de l’extremitat sense mobilitzar-la.
4.
Retirar els
objectes com ara anells i rellotges, perquè amb la inflamació
dificultaran la circulació sanguínia.
5.
Comprovar
l’existència de pols (radial, al canell o a la base del polze;
pedi o tibial intern, darrere el turmell, per la part interna) a la part més
llunyana de l’extremitat lesionada. Comprovar la tº de la zona i la
sensibilitat. (Per tal de descartar una compressió vascular o neuronal)
6.
Aplicar fred
local protegint la pell. La calor provoca inflamació.
7.
Immobilitzar
en posició antiàlgica per evitar el dolor al moviment, des del punt de fractura
i una articulació per sobre i una altra per sota de l’extremitat,
sense reduir-la (tomar a posar-la al seu lloc).
8.
Si és una fractura oberta, cobrir la ferida amb gases estèrils humides, i mai reintroduir l'os.
9.
No posar
pomades antiinflamatòries, analgèsics i calmants poden emmascarar
els símptomes i dificultar l’exploració.
4.Distensions
musculars. Lesions musculars
És la ruptura de les fibres musculars
com a conseqüència d’un sobreestirament
ACTUACIÓ:
-immobilització
de l’extremitat
-Aplicació de
fred local
Un altre tipus de lesió muscular són
les anomenades
5.”Rampes musculars”.
Lesions musculars.
Causades normalment per deshidratació en pràctica d’exercici físic.
Actuació:
-Aplicar fred local
-Estiraments suaus
-Després de 48-72 h. Aplicar calor
dimarts, 14 de febrer del 2017
Hemorràgies
Una hemorràgia és la sortida de sang dels vasos sanguinis
per la ruptura total o parcial d’aquests. L'objectiu de la persona que fa els
primers auxilis és aturar la pèrdua de sang de l'accidentat sempre que sigui
possible. En hemorràgies internes i exterioritzades no podem actuar
directament, donat que és impossible controlar-les.
TIPUS D'HEMORRÀGIES
Ø Segons el tipus de vas sanguini lesionat::
n
Hemorràgia
arterial :
-La sang és d’un vermell més pujat, més viu (sang
oxigenada).
-El flux sanguini és pulsàtil i massiu, és a dir, surt a
gran pressió.
-El procés de coagulació és nul degut a la pressió arterial.
L’arteria té una alta pressió
-En grans hemorràgies s'ha de fer hemostàssia prolongada.
n
Hemorràgia
venosa :
-El flux de sang és d'un vermell més fosc, violàcia (sang de
tornada,rica en CO2).
-El flux sanguini és constant, podent ser o no abundant,
però més fàcil de dominar que l' hemorràgia arterial. És a dir, la sortida de
la sang és lenta i contínua a menor pressió.
-Donat que la sang és aspirada cap al cor, el perill es
presenta davant la possible absorció d'una bombolla d'aire en venes grans. Pot
entrar aire i es pot produir per exemple una embòlia pulmonar
n
Hemorràgia
capil·lar :
-El flux sanguini també és constant però menys abundant.
-Aquest
tipus d'hemorràgia s'acostuma a resoldre bé per tancament espontani dels
capil·lars.
Ø
Segons
el lloc on va a parar la sang
que es perd:
n
Hemorràgies
externes. La sang surt a l’exterior a través d’una ferida.
Signes
d’alarma en sagnants externs
-Pols dèbil i taquicàrdic.
-Pal·lidesa i fredor de la pell.
-Hipotensió arterial si persisteix l’hemorràgia i per tant
xoc hipovolèmic.
-Alteració de la FR (taquipnea)
-Disminució progressiva del nivell de consciència.
n
Hemorràgies
internes
L’hemorràgia
es produeix a l’interior de l’organisme, sense sortida a l’exterior. Per tant
no es veuen i aquest és el seu perill. El tipus d'accident violent ens pot fer
sospitar de la seva existència així com els signes i símptomes de shock que
presenti la víctima.
Signes
d’alarma en sagnants interns
-Inicialment pal·lidesa, pell humida i freda. Si el sagnat
continua, coloració blavosa de la pell en zones distals (cianosi)
-Disminució tensió arterial
-Pols ràpid i feble.
-Set.
-Respiració ràpida i superficial.
-Confusió e irritabilitat. Alteració consciència.
-Sagnat per orificis naturals.
-Dolor.
-Informació de la pròpia víctima que indiqui lesió o malaltia
recent.
n
Hemorràgies
exterioritzades
Es produeixen en l’interior de l’organisme, però la sang
surt a l’exterior a través d’un orifici natual del cos (oïda, boca, nas, anus,
genitals).
GRAVETAT DE LES HEMORRÀGIES
Les possibilitats de supervivència d'una víctima que ha
patit una hemorràgia , està en relació amb el volum de sang perduda pels vasos
sanguinis, a més volum perdut, major risc per al manteniment de la vida, per
aquest motiu classificarem les hemorràgies en 4 grups (o classes), d'acord amb
els símptomes que podem valorar:
Per exemple :
-
Una donació sanguínia equival a 450
centímetres cúbics de sang.
-
750 cc són equivalents a tres vasos
d'aigua.
SÍMPTOMES
GENERALS
Visualització de la sang (hemorràgies
externes i exterioritzades).
En funció de la quantitat i de la
rapidesa de sang perduda poden haver-hi els següents signes d’alerta: Suor
freda i enganxosa.
Augment de la freqüència cardíaca i
respiratòria.
Disminució de la tensió arterial.
Alteració de consciència.
ACTUACIÓ
Ø
Hemorràgies
externes:
L’objectiu de la persona que dóna
suport és aturar la pèrdua de sang de l’accidentat i controlar els signes vitals. Controlar i aturar
l'hemorràgia, emprant les Tècniques
d'hemostàsia :* Compressió
directa.* Compressió arterial.* Torniquet.
1.
Compressió
directa:
Consisteix en efectuar una pressió en el punt que sagna. Utilitzarem un apòsit el més net possible
(gasses, mocadors...).
Les hemorràgies externes més importants es produeixen a les extremitats, ja que són les parts del
cos més exposades a traumatismes, i per on els vasos passen de forma
superficial.
Si l'hemorràgia és
en una extremitat, cal efectuar la pressió durant un mínim de 10
minuts. Al mateix temps, s' aixecarà el membre afectat a una alçada
superior a la del cor de l'accidentat, sempre que no es detectin fractures a
l'extremitat ferida.
Passat aquest temps, s'alleugerirà
la pressió, però MAI es
retirarà el primer apòsit. És a dir, si és necessari, col·locarem un altre
apòsit sobre el primer sense treure aquest, ja que arrossegaríem el
coàgul que s'està formant.
Aquest mètode no es
pot utilitzar en cas que l'hemorràgia la produeixi una fractura oberta.
Finalment es
gestionarà el trasllat a l'hospital previ cobriment de la ferida.
2.
Torniquet:
El torniquet solament
es pot aplicar en casos molt especials i molt concrets, ja que té contraindicacions importants, la principal,
que produeix una detenció de tota la circulació sanguínia en l’extremitat, cosa
que comporta la falta d'oxigenació dels
teixits i la mort tissular podent provocar trombes.
Per això aquest mètode ÚNICAMENT s'utilitzarà:
En
cas que els altres mètodes
d’hemostàssia no siguin efectius, l'hemorràgia continuï i pugui
significar la pèrdua de la vida de la víctima.
Si el socorrista està sol amb un accidentat que, tenint una gran hemorràgia, fa una aturada cardíaca.
En
cas de situacions vitals sobrepassades (més accidents que socorristes).
Tècnica
del torniquet:
- Aplicar-lo a la
base de l'extremitat afectada.
- Utilitzar una cinta
ampla de 7 a 10 cm.
- Mantenir una pressió
controlada,
la necessària per a detenir l' hemorràgia.
- Anotar l'hora exacta
de l'aplicació del torniquet.
- MAI s'haurà de retirar o afluixar per part
del socorrista (“diferents
opinions”)
El torniquet només es pot deixar anar definitivament en un
mitjà hospitalari
Hemorràgies
internes:
Les hemorràgies internes i
exterioritzades no podrem aturar-les directament. En ser difícils de detectar,
la nostra acció anirà encaminada a fer:
- Control dels signes vitals: en cas d'aturada
cardiorespiratòria, iniciar el protocol de suport vital bàsic.
-Tranquil·litzar al ferit.
-Activació 112 /061
-Tractar les lesions, si es possible.
-Estirar l'accidentat en la posició de Trendelenburg, si les
lesions que presenta ho permeten, per prevenir el xoc.
-Afluixar tot allò que comprimeixi l'accidentat, per a
millorar la circulació sanguínia.
-Evitar la pèrdua de calor corporal: tapar la víctima.
Hemorràgies exterioritzades
Hemorràgies per l'oïda o OTORRÀGIES :
Quan la sortida de la sang és constant, abundant i
prèviament ha existit un traumatisme al cap, l'origen de l'hemorràgia sol ser
la fractura de la base de crani. També sense traumatisme previ (otitis, tumor,
ruptura de timpà)
ACTUACIÓ
- Si ha hagut traumatisme pot haver
fractura de crani i per això s’ha de moure el mínim possible a la víctima i si
s’ha de fer, respectarem l’eix cap-coll-columna (fixació cervical) però
facilitant la sortida de la sang de la
cavitat cranial, ja que altrament la massa encefàlica seria desplaçada o
comprimida per la invasió sanguínia, i podria ocasionar lesions irreversibles.
- Podem col·locar sobre l'oïda sagnant
un apòsit estèril per la part de fora per evitar l'entrada de gèrmens al
Sistema Nerviós.
- És l'única hemorràgia que no s'ha d'aturar mai.
Hemorràgies
nasals o EPISTAXI :
L'origen pot ser
divers, des d'un cop, o com a conseqüència d'una patologia de la que
l'hemorràgia serà un signe, com per exemple, en el cas d'hipertensió arterial.
ACTUACIÓ
-Per aturar-la s'ha de realitzar una pressió
directament sobre l'orifici nasal
sagnant i contra la paret nasal amb el dit polze i índex de la mà,
pressió que es mantindrà durant 5 minuts aproximadament.
El
cap s'inclinarà cap endavant amb la finalitat d'evitar la possible inspiració
de coàguls, o de la pròpia sang.
Passats els 5 minuts, es reduirà la pressió i es comprovarà
si l'hemorràgia ha parat.
-Si
no s'ha aturat l'hemorràgia després dels 5 minuts, taponar amb una gassa humida
d'aigua oxigenada, ajudant-se una altra vegada de la pressió directa contra el
tabic nasal, deixant un tros de gasa fora del forat per a facilitar la seva
retirada. Si tot i així no s'atura, s'ha de traslladar la víctima a un centre
sanitari.
Hemorràgies
per la boca:
Quan una hemorràgia es presenta en forma de tos o vòmit pot
tenir el seu origen al pulmó (hemoptisi)
o a l'estómac (hematemesi).
És important distingir l'una de l'altra per poder dur a
terme el tractament correcte; per això cal tenir en compte les diferències
següents:
- Pulmó: Tos i
posterior vòmit de sang, sang neta amb olor d’òxid, pudent. Pot tenir aspecte
escumós.
- Estómac:
Basques i vòmit de sang, sang amb restes d’aliment i pudent, i la víctima pot
presentar inconsciència.
En qualsevol cas s'ha de traslladar l'individu a un centre
sanitari.
ACTUACIÓ
- Pulmó:
1.
Control de signes vitals
2.
Dieta absoluta
3.
Col·locar la víctima en posició
semiasseguda
4.
Trasllat al centre Sanitari
- Estómac:
1. Control de signes vitals
2.
No donar res de beure
3.
Dieta absoluta
4.
Col·locar la víctima en posició PLS o
decúbit supí amb amdós genolls flexionats
5.
Trasllat al centre Sanitari
Hemorràgies
anals:
Segons l'aspecte que presenti la femta, podem determinar
l'origen d'aquestes hemorràgies.
Són d'origen digestiu quan la femta és de color negre (melenes)
i d'origen rectal quan es presenten amb sang roja (rectorràgia).
ACTUACIÓ
1.
En un i altre s'aconsella anar al
metge.
2.
En el cas de rectorràgies en què la
causa són les morenes, es pot aplicar aigua freda o gel localment.
Hemorràgies vaginals o metrorràgia:
Hemorràgia uterina en absència del
cicle menstrual.
ACTUACIÓ
1.
Si aquesta hemorràgia és molt
important, col·locarem un apòsit sobre la vagina (sempre respectant la
intimitat de la dona), fent estirar la dona amb els peus creuats i trasllat a
centre sanitari.
2.
Si està embarassada, l'hemorràgia és un
signe que ens indica la necessitat d’assistència sanitària urgent i el seu ràpid trasllat amb la dona col·locada en
decúbit lateral esquerra per tal de no comprimir la vena cava. Durant les primeres
setmanes d'embaràs pot ser signe d'avortament ectòpic (òvul fecundat i
implantat fora de l'úter); a les fases finals d'embaràs pot ser símptoma de
trencament de placenta. Podem col·locar un apòsit sobre la vagina, canviant els
apòsits quan sigui necessari, però conservant-los per a que a l'hospital puguin
fer una valoració del sagnat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)